Press "Enter" to skip to content

El diari alemany “Jungewelt” publica una entrevista a Tamara Carrasco: “Perseguida per terrorista”

Puntuació dels lectors

La periodista alemanya Krystyna Schreiber ha publicat una entrevista a Tamara Carrasco al diari alemany Jungewelt, al rotatiu alemany es fa referència al “curiós” procés judicial al qual s’enfronta la activista catalana i també explica com va ser arrestada.

Text íntegre de l’entrevista

Perseguida per terrorista.

Tamara Carrasco defensa una Catalunya independent. Ha estat detinguda i porta mesos en arrest domiciliari

De bon matí del 10 d’Abril del 2018, la jove catalana de 35 anys, Tamara Carrasco Garcia va ser despertada per forts cops a la porta del pis. En obrir la porta va creure ser víctima d’un acudit dolent: a fora hi havia una dotzena d’agents de la Guàrdia Civil paramilitar, en uniformes de camuflatge i amb metralletes. Tenien una ordre de registre contra ella, i una ordre de detenció per la sospita de rebel·lió, sedició i pertinença a una cel·lula terrorista. Tamara és membre d’un Comitè per la Defensa de la República (CDR) però no té consciència d’haver comès cap delicte. “No he arriscat mai res que pugui anar més enllá d’una petita multa o d’una acusació de desobediència. Vaig pensar de seguida que es tractava d’una manipulació”, explica la Tamara en una conversa amb Junge Welt a una petita llibreria al seu lloc de residència, Viladecans, no molt lluny de la metropoli catalana, Barcelona.

La Guardia Civil va registrar durant quatre hores el pis d’uns 70 m². Els agents van incautar un xiulet groc, un cartell amb la frase “Llibertat i Democràcia”, una fotografia de l’empresonat president d’Omnium, Jordi Cuixart, un mòbil avariat i un [no sé com se’n diu en català d’un memory stick. Ja ho posareu]. Tamara és a la finestra i sent com la premsa, davant de la casa, informa sobre ella. “Els mitjans van venir al mateix temps que la polícia i sabien més detalls que no pas jo”, diu indignada. Com la majoria d’espanyols de la seva edat Tamara ha crescut durant l’època de constants retransmissions per TV de les detencions dels terroristes d’ETA. Quan la Guàrdia Civil li va preguntar si volia tapar-se la cara, ho va rebutjar. “No volia donar la mateixa imatge d’ETA. Jo sabia que era innocent”, diu. Encara avui té als ulls els flashs innumerables quan se la van endur per la plaça de davant de la casa. Està convençuda que la seva detenció va ser volgudament escenificada.

A Madrid Tamara passa dos dies a una cel·la de cinc metres quadrats a una caserna de la guàrdia civil. Segons el protocol per terroristes no pot parlar amb cap advocat. Tamara calla. Però és obligada a sotmetre’s a interrogatori: “Han jugat a policia bo i policia dolent”. L’única telefonada que fa la Tamara és a amics, i no a la família. El seu pare és a favor de la unitat d’Espanya i a les festes familiars hi ha sovint baralles. Altra vegada a la seva cel·la Tamara repeteix una i altra vegada “No he fet res de dolent, sóc una dona forta”. Però té por de debò. “Només algú que hagi estat tancat a una cel·la així ho pot comprendre”.

El tercer dia és portada, emmanillada, davant del jutge de l’Audiència Nacional, el tribunal especial per a delictes singularment greus. Allà es troba amb l’advocat que li han procurat els seus pares. Davant del tribunal només contesta a les preguntes del seu advocat. Quan el fiscal llegeix les acusacions Tamara no s’hi reconeix. És descrita com a persona perillosa que ha preparat un atemptat contra una caserna de la Guárdia Civil a Barcelona. Més tard s’aclareix que es tractava d’una foto de la caserna a Google-Maps, que ella havia guardat per a la descripció del camí que havia de seguir a una manifestació. És descrita com a coordinadora dels CDR, que són adjectivats com a organitzacions terroristes, i com a iniciadora de delictes com per exemple el blocatge d’autopistes al cap de pont de Setmana Santa. “Qui sap res dels CDR coneix la seva estructura horitzontal. No hi ha cap coordinador” aclareix Tamara. En el mateix informe surt al nom del membre dels CDR Adrià Carrasco, que fuig cap a Bèlgica. “La Guárdia Civil creia que érem parents, pel mateix cognom. Però ni ens coneixem”.

A la defensa se li acaba la paciència. Davant del tribunal, l’advocat diu que es tracta d’un procés polític sense cap mena de base jurídica., se’n recorda la Tamara. El fiscal amenaça l’advocat amb una acusació per incompatibilitat. Quan la disputa entre els juristes es desborda, el jutge suspèn la sessió. Un quart d’hora després Tamara és posada en llibertat amb messures cautelars.

No és fins més tard que capeix les obligacions que li han imposat. Tamara només pot sortir del seu poble de residéncia, Viladecans, per anar al seu lloc de treball a Barcelona i cada setmana ha de personar-se al jutjat local. La Guàrdia Civil vigila que ho compleixi. Després de poques setmanes Tamara es fa donar de baixa per malaltia, perquè la pressió psicològica és massa forta. La família i molts amics viuen a altres localitats i la vénen a visitar. Quan la seva mare es trenca una cama i no pot anar a Viladecans, Tamara fa una instància per poder-la visitar. Però el permís li és denegat.

Al començament la repressió contra Tamara també funciona contra els CDRs. A tota la zona del Baix Llobregat, al sud de Barcelona no es fa cap acció – per por i per no donar més arguments contra la Tamara i l’Adrià. “Tenen molta experiéncia en aquesta mena de repressió. És com una ona que no sols va contra tu sinó contra tot el teu entorn. Fins fa poc era vigilada molt estretament i amb mi tots els que m’envolten” opina Tamara.

A principis de novembre el jutge de l’Audiència Nacional decideix que no hi ha cap indici de rebel·lió, de terrorisme ni de sedició. Malgrat això l’arrest domiciliari de Tamara no és aixecat. Benet Salellas, l’actual advocat de Tamara, explica l’absurda situació en una conversa telefònica: “Hi ha una decisió jurídica definitiva. L’Audiència Nacional diu que no és competent, perquè no veu cap indici per les acusacions. Així el cas és retornat a la jurisprudéncia normal. És a dir que el cas és passat al tribunal en l’àrea del qual han passat els fets en qüestió. Però quin problema hi ha?: que no se sap quins fets són retrets a la meva representada”. Com que no hi ha fets determinats que puguin concretar-ho, el jutge de l’Audiència Nacional envia el cas simultàniament a quatre partits judicials: Lleida, Girona, Barcelona i Tarragona. “Aixó no ho he vist en tota la meva vida -diu l’advocat – Només a Catalunya hi ha més de 30 partits judicials i Tamara no viu a cap dels quatre. Ès una absurditat total”. Segurament trigará mesos fins que un jutjat es declari competent pel cas i aixequi l’arrest domicuiari que ja dura vuit mesos.

El seu advocat creu que darrere del cas de la seva mandant hi ha una intenció clara. “Coneixem el concepte dels CDR i no creiem que el concepte de terrorisme se’ls hi pugui aplicar. Són l’expressió d’una resistència pacífica. Però l’estat en vol donar una imatge, que els anys 1990s va funcionar al País Basc i construeix paral·lelismes que no existeixen. Si polítics i juristes comparen els CDR amb kale borroka barregen conscientment conceptes. Jo crec que això és una operació de l’estat, que intenta influenciar la realitat a Catalunya”.

Des del punt de vista de Tamara la situació també ha tingut aspectes positius. Abans pare i filla tenien posicions ideològiques molt allunyades. Mentrestant no sols la seva família té dubtes sobre el sistema. “El meu pare segueix sent pro-Espanya, però s’ha produit una empatia. Ara compren per què faig el què faig” diu Tamara, gairebé orgullosa. El seu poble de residéncia, Viladecans, diu, és més aviat unionista. Però malgrat això, ella rep suport de moltes bandes. “Molts veíns que són unionistes m’han manifestat la seva solidaritat perqué saben que no sóc capaç ni de matar una mosca”, explica.

La Tamara pensa que cada vegada més gent comprén, que no es tracta solament de la independència sinó dels drets fonamentals de tots plegats. “Si hom és un factor empipador se li aplica la llei mordaça”, diu la Tamara. Però per ella, quedar-se a casa tampoc és cap opció. Ara vol seguir lluitant més que mai. “És una questió de la meva dignitat personal – diu – Durant tres dies vaig ser la persona més odiada a tot Espanya. Al meu mòbil vaig rebre més de tres-centes amenaces de mort. Jo vaig ser convertida en una persona pública i l’Adrià es va haver d’exiliar. No vam tenir cap procés on ens haguéssim pogut defensar”. En opinió d’ella la repressió possiblement portarà Catalunya més a prop de la independéncia. La primera cosa que ella canviaria a una república catalana seria el dret penal. “Si fundem una república hem d’assegurar-nos que no pugui passar-li a ningú el que m’ha passat a mi”.

Krystyna Schreiber
Journalist
Traducció: Pere Grau Rovira

Comentaris
COMPARTEIX !
  • 778
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
    778
    Shares
Ofertas Depilación Láser