Cataladigital.cat AMP Press "Enter" to skip to content

Un diari alemany fa un duríssim repàs dels procediments de la “Justícia” espanyola

Comparteix
4326Shares

El diari alemany Jungewelt.de ha publicat un duríssim article sobre la justícia espanyola, la periodista Krystyna Schreiber en el seu escrit es fa ressò d’alguns dels casos més polèmics i que a nivell europeu no estan donant una bona imatge de la “justícia” espanyola.

Text íntegre de l’article

Dret de dues menes

La recent condemna d’alguns joves bascos a altes penes de presó i les acusacions contra polítics catalans demostren el caràcter polític de la justícia a Espanya. L’enemic és a l’esquerra.

De: Krystyna Schreiber

De bon matí del 15 d’octubre del 2016, a un bar d’Alsasua (basc: Altsasu), al País Basc, al nord d’Espanya, es produeix una batussa entre uns quants adolescents i una parella de la Guàrdia Civil. Balanç de danys: un llavi inflat i un carp trencat. Fins aquí res de desacostumat en un país com Espanya en el que només en l’any 2016 i va haver 9.571 batusses entre policies i ciutadans, que es solen qualificar de resistència contra el poder públic. També en el cas basc va ser presentada denúncia davant de les autoritats locals.

Però llavors va venir quelcom inusitat: “Vam agafar por quan vàrem veure què en feien, del cas en el que els nostres fills estaven involucrats, determinats diaris espanyols i també la televisió. Deien que el nostre poble Alsasua está dividit, que els funcionaris de la Guárdia Civil no s’hi poden moure lliurement sense ser insultats per la gent. Parlaven d’una situació d’extrema violència, que no té res a veure amb la realitat del lloc. La premsa va preparar el terreny pel que va venir després”, aclareix Bel Bozueta, mare de l’Adur, que mentrestant ja ha fet els 23 anys, un dels vuit condemnats en aquest cas. L’advocada de l’Adur, Jaione Karrera, descriu el curs dels fets: “Poques setmanes després de la batussa, una organització per les víctimes del terrorisme va presentar denúncia davant de l’Audiència Nacional a Madrid. Aquest tribunal nacional només és competent per crims especialment greus com el terrorisme i les seves sentències imposen sempre penes elevades”. En realitat s’intenta de crear una relació dels adolescents bascos amb un moviment que demana la retirada de la Guàrida Civil del País Basc- i així indirectament també amb ETA.

Un cas de terrorisme

“Hem declarat diverses vegades, que no hi ha hagut mai cap prova, que cap d’aquests nois formessin part d’un moviment així. Batusses d’aquesta mena n’hi ha cada cap de setmana a tot el país, en part amb armes com bastons de pilota-base, i els resultats són sovint ferides més greus. Cap d’aquests casos s’ha portat mai davant d’un Tribunal especial”, diu l’advocada. Els tribunals competents del País basc també confirmen en els seus atestats que no hi ha cap indici de terrorisme i que el cas ha de ser jutjat pels tribunals locals. Però Madrid insisteix. El conflicte de competències es portat davant del Tribunal Suprem. Aquest no exclou que es pugui tractar de terrorisme i passa el cas a Carmen Lamela de l’Audiència Nacional, la mateixa jutgessa que un any després dicta presó preventiva acusant-los de “rebel·lió” al candidat a la presidència del govern català, Jordi Sànchez, i el president de l’organització catalana Omnium Cultural, Jordi Cuixart.

Les famílies d’Altsasu observen els esdeveniments amb incredulitat i amb por. “La Guárdia Civil té molt de pes i una història molt fosca. Hem viscut aquesta tropa policíaca al País Basc en el temps d’ETA, va ser molt dolent. I des del començament vam veure que hi havia un interès polític a fer del nostre cas un assumpte molt gros”, diu la mare de l’Adur. El que més els esvera és un tuit del que llavors era cap de govern espanyol, Mariano Rajoy, en el que assegurava que aquest atac a la Guàrdia Cívil no quedaria impune. De bon matí del 14 de novembre, es presenten agents a casa seva i s’emporten el seu fill. També són detinguts set altres amics.

L’acusació és de terrorisme. El Fiscal General demana per set dels acusats penes de presó entre 50 i 61 anys, i per una noia jove 12 anys. “Hi va haver una fase d’instrucció molt curta. A l’Audiència Nacional es va prendre la declaració dels nostres mandants i per aparent perill de fugida se’ls va empresonar a prop de Madrid. Tres d’ells van seguir a la presó fins que es va dictar sentència, 19 mesos, i en les condicions especials que s’usen pels terroristes”, diu Jaione Karrera. La mare de l’Adur descriu el qué això va significà per l’estudiant de mestre i de música que llavors tenia 21 anys: “Cada comunicació era controlada. No podien participar en activitats dins del recinte de la presó. Eren sotmesos a severs controls per part del personal de seguretat. Vam sol·licitar una conversa amb un psicòleg, perquè els primers mesos van ser molt durs pel nostre fill. Això era a l’agost del 2017, el psicòleg no el va poder veure fins el juny del 2018”.

Cap procés just.

L’advocada de l’Adur està convençuda de què la justícia està prejudicada en contra dels seus mandants. “No s’hauria arribat a aquesta acusació desproporcionada ni a la presó preventiva si els acusats no haguessin estat del País Basc. Tot el procés feia l’efecte de ser un anacronisme”. ETA va abandonar les armes el 2011, i en aquell temps els acusats encara eren menors d’edat. “Tots els nostres arguments van ser recusats. Només va valer l’informe dels agents de la Guàrdia Civil afectats. No vàrem poder presentar cap document, ni vídeos, ni tan sols proves objectives com un plànol del bar, per exposar almenys una altra versió que la de l’acusació”. Tampoc no van ser admeses cap de les proves de la defensa que es referien a la situació política al poble, encara que una part de l’acusació precisament s’hi basava.

Però encara es va empitjorar tot. El febrer del 2017 la defensa s’assabenta que una de les jutgesses és la muller d’un oficial de la Guàrdia Civil, i té una medalla de la policia militar. Malgrat això el recurs de parcialitat és denegat.

Les sentències dictades el 1r. de juny són consequentment molt dures. L’Audiència Nacional, tement que el veredicte pugui ser després anul·lat, retira l’acusació de terrorisme. Són condemnats, però, per lesió corporal, alteració de l’ordre públic i atac al poder públic. Tres dels acusats reben la condemna màxima de 13 anys, els altres 9 anys i la noia 2 anys. La defensa demana revisió. Malgrat això, pocs dies després de la sentència són empresonats per la Guàrdia Civil.

Les famílies protesten per les condemnes desmesurades i per les moltes irregularitats. Milers de persones de tot arreu d’Espanya vénen al País Basc, per manifestar-se junts amb elles. “No va haver-hi cap presumpció d’innocència. Des del primer moment només hi va haver la versió de l’acusació i no la de la defensa”, resumeix l’advocada Karrera. A més, ja durant la presó preventiva van ser ingressats gairebé a 400 kms. del seu poble. Aquesta tàctica de dispersió ja és practicada des de fa dècades amb els presos bascs; i des de la tardor passada també amb els separatistes catalans empresonats. Bel Bozueta, la mare de l’Adur, veu sobretot motius polítics darrera de la sentència: “La Guàrdia Civil és un element important de la unitat d’Espanya, és considerada com una columna de suport de la nació espanyola. I encara que l’acusació de terrorisme no pogués ser mantinguda, seguim veient a la televisió com se segueix argumentant en aquesta direcció, de manera que el ciutadà normal es creu que els nostres fills d’alguna manera deuen ser terroristes. Hi ha un motiu molt clar al darrera de les sentències, i és la venjança”. Aquí Bel hi veu un paral·lelisme amb els activistes i polítics catalans empresonats. I en tots dos casos ella veu una clara mostra que a Espanya no hi ha cap separació de poders que funcioni.

Llarga presó preventiva.

Els familiars i els advocats catalans es queixen d’irregularitats tant en referencia a la presó preventiva com a defectes processals. L’ex-ministre d’afers exteriors del govern Puigdemont, Raul Romeva, en el curs de pocs mesos ja està empresonat per segona vegada. A mig juny el Tribunal Suprem ha confirmat l’acusació contra ell i 14 polítics catalans més per rebel·lió i sedició. Les penes corresponents són de 30 i 12 anys. “Rebel·lió a Espanya significa ús de la violència, però el meu marit no ha tingut ni tan sols una pedra a la mà” diu Diana Riba, la muller de Romeva. Retreu que els membres del govern català acusats, gairebé no han tingut temps de conversar adequadament amb els seus advocats. Txell Bonet, companya de Jordi Cuixart que fa nou mesos que és a la presó, està convençuda que no hi haurà cap procés equitatiu. “És com el cas d’Alsasua: demanen les penes màximes per engarjolar-los. Al final potser no els condemnaran per rebel·lió, la condemna potser serà menor que la dels nois bascos. Però se’ls condemnarà encara que no hi va haver cap violència”.

Jaume Alonso-Cuevillas representa alguns dels polítics catalans a l’exili, entre ells Carles Puigdemont. Alonso-Cuevillas da d’advocat des de fa 35 anys i és catedràtic de dret processal a la Universitat de Barcelona. “A Espanya la presó preventiva és aplicada inadequadament com una mena de càstig previ. En els nostres casos és ben clar que es tracta d’intimidació. Cap basc ni cap canari ha de tenir la idea d’emular els catalans”. Igual que l’advocada basca Jaione Karrera, Alonso-Cuevillas està convençut què els drets fonamentals dels seus mandants han estat vulnerats. A més se li ha dificultat la seva defensa: “Se’ns va avisar amb temps molt escàs que els acusats, per l’acusació de rebel·lió que els hi pot comportar una condemna de 30 anys de presó, ja al dia següent s’havien de presentar a les nou a Madrid, és a dir a 600 km de distància. Jo vaig rebre documents d’un gruix de 150 pàgines, però no hi havia inclòs cap document de prova.”. L’advocat català es queixa també de l’ús abusiu del dret penal: “Hom podria dir que es tracta de desobediència, no pas de rebel·lió. Naturalment l’alteració de l’ordre públic amb violència armada és un crim a tot arreu. A Espanya això va passar el 23 de febrer del 1981 amb el coup d’etat de la Guardia Civil, o amb la sublevació militar de Franco el 1936. Aquí, però, no hi va haver cap violència, sinó un procés democràtic. El problema és que tant la fiscalia com el Tribunal Suprem es veuen ells mateixos com a víctimes. I per això no es jutja amb objectivitat” opina Alonso-Cuevillas.

Jutges conservadors.

Joaquín Urias, ex-jutge del tribunal constitucional espanyol, i professor de dret constitucional a la Universitat de Sevilla no creu que aquests processos contra bascs i catalans siguin un problema de manca de separació de poders. Però dóna la raó a l’advocat català pel que fa a la manca d’objectivitat: “A Espanya no és que els jutges facin allò que el govern vulgui. Però el problema és que els mateixos jutges representen una ideologia determinada. No és cap problema de la independència de la justícia, sinó de la seva neutralitat”. Això afecta sobretot als Tribunals superiors d’Espanya, en els que els jutges són nomenats per l’estat. Aquí predominen les posicions conservadores. Per Urias el cas d’Altsasu és un exemple típic: “Hi ha un conflicte entre un policia i un ciutadà. El jutge dona la raó sempre, sempre, sempre al policia. N’hi ha per agafar por”. En opinió seva, en un estat democràtic el jutge ha de protegir els ciutadans davant de l’estat, però a Espanya els jutges defensen el poder públic dels ciutadans. “Sempre que hi ha un conflicte entre un ciutadà i un policia, encara que sigui el policia el que ha comés el delicte, els jutges sentencien en sentit del policia”. Precisament en el cas d’una violació en grup, l’anomenada “Manada”, a Pamplona el juliol del 2016, que va provocar protestes arreu del país, perquè els jutges van reconèixer “abús sexual” però no violació, i van deixar en llibertat els acusats per la durada del procés, crida l’atenció que dos dels imputats són membres de l’exèrcit i de la policia respectivament.

Com a causa de tot això el constitucionalista hi veu en primer lloc la “Transició”, com és anomenat a Espanya des del 1978 el pas a la democràcia. “En contrast amb Alemanya, després de la dictadura a la justícia no s’hi va fer cap canvi. Després de la mort de Franco vam votar una nova constitució, però els mateixos jutges que fins el 1975 havien aplicat les lleis franquistes, és dir directament lleis feixistes, són els que havien d’aplicar aquesta constitució. Per això triga tant fins que els drets i valors de la constitució poden arrelar a la justícia espanyola”. Un altre problema és la formació. “A altres països els principiants de jutge passen temps amb casos reals, fan d’assistents, s’enfronten amb la vida real. A Espanya s’ha d’estudiar almenys cinc anys i s’ha de poder pagar un tutor molt car”, explica Urias. El rerefons social dels jutges és molt homogeni. Això també contribueix molt a la tendència conservadora majoritària del cos judicial espanyol.

Un altre problema el veu Urias en la mateixa legislació. El dret penal espanyol és cada vegada més ideològic. “És impossible aplicar certes lleis, sense que el jutge les hagi d’interpretar ell mateix políticament, no hi ha una base fàctica”, avisa. Un exemple és la “Llei de Seguretat ciutadana” per exemple en el cas de “delictes d’odi”: “Fa poc va haver-hi un procés perquè el periodista Antonio Maestre, per Twitter havia estat amenaçat de mort per un policia. Aquest policia va haver de pagar 200 euros de multa. Al mateix temps el rapper Valtonyc, que en una de les seves cançons havia amenaçat un empresari de Mallorca, va ser condemnat a dos anys de presó, sobre la base de la mateixa llei. Aquí es veu ben clar: si un policia amenaça una persona esquerrana, el jutge diu: ‘Bé, no és tan greu…’ però si una persona esquerrana amenaça un empresari dretà, hi ha penes de presó, explica Urias.

Un feixista com a víctima.

Un altre exemple és el cas de Luís Carrero Blanco, el que era successor previst de Francisco Franco, i que va ser matat el 1973 en un atemptat d’ETA. Perquè l’estudiant Cassandra Vera, per tuit va fer un acudit sobre la mort de Carrero Blanco, va ser condemnada a un any de presó. “El jutge va decidir sobre la base de l’article 579 del codi penal (“glorificació del terrorisme”) que Carrero Blanco va ser una víctima del terrorisme. Això és com si a Alemanya algú hagués matat en un atemptat Hermann Göring i aquest hagués sigut reconegut més tard coma víctima del terrorisme”, opina el jurista. Segurament pel temor que el “cas Cassandra” no hagués estat aprovat pel Tribunal Europeu, el Tribunal Suprem va revocar la sentència el març d’aquest any.

En opinió d’Alonso-Cuevillas els casos citats demostren que la justícia espanyola és imprevisible, cosa que fa perdre la confiança en les sentències judicials: “La justícia ha de ser previsible fins un cert grau. Però a Espanya per casos absolutament idèntics les sentències poden ser completament diferents”. Aquí veu un problema en el mateix codi penal. “Les definicions vagaroses d’alguns tipus de delicte, permet fer de casos petits un de gros, per exemple en el cas de la sedició”.

Paral·lelisme amb el cas d’ETA.

Alonso-Cuevillas posa en guàrdia contra una situació en la que els ciutadans estiguin indefensos davant de l’estat. Si els polítics catalans que estan acusats per haver dut a terme un referèndum d’independència són condemnats, hi hauria un cas de precedència i en el futur qualsevol manifestació contra un desallotjament en la que la policia no pugui fer la seva feina es pot interpretar com a sedició. També li sembla molt preocupant que Carlos Lesmes, President del Consell General del Poder Judicial, el màxim òrgan de la judicatura, digui que el manteniment de la unitat territorial de l’estat és una de les tasques més importants de la justícia espanyola. “Amb això s’ha intentat justificar la vulneració de molts drets fonamentals que estem vivint. La manca de garanties, l’abús de la presó preventiva, l’aplicació desproporcionada del dret penal. Aquí s’hi veu un esquema semblant al seguit al País basc en el tracte d’ETA en el passat. Llavors deien els jutges que contra ETA valia tot, inclosa la vulneració de drets fonamentals. Però en el nostre cas no hi ha hagut cap víctima mortal”, diu el català.

Joaquín Urias ho resumeix molt clar: “Els tribunals espanyols defensen sempre el poder contra els ciutadans, enlloc de defensar els ciutadans. Cap jutge en actiu ho reconeixerà públicament. Els jutges haurien de defensar el dret i les persones, no el poder de l’estat. Però a Espanya ho fem exactament al revés.

Krystyna Schreiber

Traducció : Pere Grau Rovira
Jungewelt.de

Comentaris
Comparteix
4326Shares
Segueix-nos!

Noticies relacionades