Press "Enter" to skip to content

Relat d’una noia que li porta una papereta al cementiri al seu avi l’1 d’octubre

PuntuaciĂł dels lectors

Em tremolen les mans, tot el dia que porto aquest tremolor a sobre, i ja no sĂ© si Ă©s per la falta de descans, per la quantitat de cafè que corre per dins del meu organisme, pels nervis, o per què, però ja m’hi he acostumat. Ja forma part de mi.

Amb el tremolor a sobre, agafo el volant del cotxe amb força mentre inspiro i expiro com si es tractĂ©s d’un part, el dia i els esdeveniments podrien denominar-se part. Pel dolor, per l’esforç i pel gloriĂłs resultat, sĂ­, un part.

Arribo al meu destĂ­ i un cop mĂ©s agafo aire, no puc mĂ©s, sĂłn les 22.00 de la nit i fa tres dies que no dormo, tinc el cap com si fos una olla de pressiĂł. Miro el mur de pedra, deu estar freda, com jo ara ho estic per dins desprĂ©s d’haver passat un dia dur, ara, quan em calmo, tot es torna fred. Recolzo el meu front al volant del cotxe i intento esbrinar d’on traurĂ© les forces per fer el que he de fer. Certament, ho podria fer un altre dia, però vull fer-ho avui, he de fer-ho avui, per què li dec. De fet, li dec tot el que sĂłc i com sĂłc.

Surto del cotxe, la brisa tĂ­pica de la tardor ebrenca fa que se’m posi la pell del coll de gallina, em pujo el coll de la camisa i començo a caminar cap a aquest fred mur. La grava crepita amb el meu pas, però els batecs del meu cor em retronen a les orelles impedint que senti molta cosa mĂ©s.

Arribo a la zona que sempre uso per entrar, el fanal que estĂ  al costat del mur, aquest sempre m’ajuda a entrar a aquest solitari recinte. Ja ho diuen, ja, sempre hi ha una llum enmig de la negror que ajuda, doncs, sĂ­. Aquesta llum sempre m’ajuda. Escalo pel cos del fanal fins a arribar dalt de tot del mur i salto a l’interior del recinte. Tot Ă©s solitari, com sempre, nomĂ©s hi regna l’olor de flors que amb aquesta brisa fa d’aquest, un moment meravellĂłs tot i els esdeveniments del dia.

He de caminar un bon tros fins a arribar on ell Ă©s, aixĂ­ que mentalment començo a estructurar tot el que li he de dir, perquè hi ha molt a dir i poc temps. He de ser concisa i breu per explicar-li tot. Ell ho ha de saber, li dec l’explicaciĂł i no sĂ© per on començar.

Em poso les mans a les butxaques i acaricio el paper que porto des de fa dies, el paper que li vull entregar. És important, sé que el vol tenir encara que no li sigui molt útil ja.

Encara em queda un tros per caminar, dins de la meva esgotada ment faig un repĂ s de tot el succeĂŻt. Plors d’alegria, plors de por, cĂ ntics de victòria i cĂ ntics de lluita. Tot mesclat. El cor em va mĂ©s de pressa en recordar alguns moments i segueixo sense saber que dir-li ni com dir-li.

Arribo al lloc i el miro, i sĂ© amb plena certesa que ell tambĂ© m’estĂ  mirant. És fosc i no el puc veure, però sĂ© que m’estĂ  mirant, no hi ha dubtes sobre això, sĂ© que m’estĂ  vigilant. Sempre. Tanmateix, ell deu saber que estic aquĂ­ per contar-li alguna cosa important. Les visites a aquestes hores nomĂ©s sĂłn per donar explicacions, i, francament tinc moltes coses a explicar-li.

Agafo aire i trec el meu mòbil, avui treu fum, entre notĂ­cies, vĂ­deos i grups de missatgeria diversos, però ara res d’això importa. NomĂ©s vull una cosa, una cançó que tinc al mòbil. Ja la trobo, li dono l’Ăşltim cop d’ull on ell es troba i li dono al reproductor. És hora de donar-li explicacions i mirant-lo fixament, començo.

Hola. SĂ© que Ăşltimament no he vingut massa, de fet fa tres setmanes que no vinc a veure’t, però tenia moltes coses a fer. Coses que a tu t’haguĂ©s agradat fer, no et preocupis, jo les he fet per tu. La veu em tremola i els ulls se’m emplenen de llĂ grimes.

La veritat Ă©s que tinc moltes coses a contar-te, fa dues nits que no dormo a casa. Francament fa dues nits que ningĂş de la famĂ­lia dorm a casa, cadascun hem dormit a un col•legi diferent. Ha estat molt emocionant, però per mi, tot i els esdeveniments i la meravellosa causa, ha estat una mica trist. Tu no estaves i això ho fa trist. SĂ© que tu, i molta gent com tu, heu estat els mentors de les persones que hem arribat fins al dia d’avui. AixĂ­ que tot i la tristesa de no tenir-te al meu costat he de donar-te les grĂ cies, vull donar-te les grĂ cies, com tantes vegades a la meva vida.

Avui, en un dels moments mĂ©s importants de la meva vida he recordat com em posaves aquella cinta de casset, i cantĂ vem l’Estaca. Em deies que algun dia l’entendria quan jo et preguntava que s’havia de tombar, i saps què? L’hem tombat, ja ho crec que l’hem tombat. Ja no tenim por, en conseqüència, ells ja no tenen poder. I, nomĂ©s aquest fet, ja Ă©s una victòria.

Avui he vist coses increïbles, i vull explicar-te-les. He vist gent de la teva lleva, més valents que el mateix David quan lluitava contra Goliat, plantant cara a robots vestits de negre. Gent ferma, com tu. Com jo sóc gràcies a tu.

He vist adolescents mirar a la cara a aquesta gent gran, i sense saber si farien la creu al sí o al no, han decidit posar el seu cos sota les porres per protegir-los. Ja ho deies tu, que som una societat fantàstica, amb uns principis intocables, i en certa manera, us ho devem a la gent com tu, que ja vau lluitar per nosaltres fa molt de temps. Vau lluitar pel nostre dret de vot, i avui nosaltres ens hem deixat la sang per conservar aquest dret. I també et dono les gràcies per haver-me fet així, demòcrata i humana. Mil gràcies.

He plorat molt avui, moltĂ­ssim. Primer d’alegria, quan he vist l’urna, desprĂ©s quan he posat la papereta a dins, ha estat un moment que te l’he dedicat amb veu alta i clara. He assenyalat cap a dalt i he dit: va per tu. Però el plor mĂ©s flagrant ha estat quan he vist els actes mĂ©s irascibles envers la societat catalana. Policies enfundats d’uniformes soltant pluges de porres a poblets de pocs habitants, alguns habitants d’aquests, de la teva lleva, que els han plantat cara com el mĂ©s valent gladiador. No tenen perdĂł, no hi ha cabuda al perdĂł. Mai. La protecciĂł de les lleis no justifica la violència, i això, tambĂ©, m’ho vas ensenyar tu. Un miliĂł de grĂ cies et dec.

Et podria explicar mil coses mĂ©s, mil fets, instants i moments que t’haguĂ©s agradat veure i viure, però et dirĂ© el mĂ©s important. Hem fet un petit, però gran pas a la lluita. Ens hem unificat tots per un dia, hem lluitat junts i hem vençut al Goliat del govern espanyol, els hem plantat cara i els hem tombat gloriosament. Ells sols han fet el ridĂ­cul mĂ©s gran davant el mĂłn.

Ara sĂ­, m’alço del terra, paro el reproductor del mòbil i em trec el paper de la butxaca. Amb llĂ grimes als ulls camino cap a la lĂ pida, la beso, l’acarono i al gerro de les flors deixo la papereta amb la creu al SĂŤ enrotllada com un pergamĂ­. Ell haguĂ©s desitjat votar SĂŤ i jo li donarĂ© el plaer de fer-ho un dia com avui, l’1-O. +

Hem votat i hem guanyat, iaio. Hem votat. GrĂ cies.

I emprenc el camí cap al cotxe, encara, plorant i però amb el somriure als llavis.

Hola, sĂłc la Lidia Sense Cognoms participo a un concurs d’escriptura de la Ribera d’Ebre, i he decidir fer relat basant-me en els fets de l’1 d’Octubre i en el meu avi. Necessito vots!Mercy!!! Wattpadd.com

Comentaris
COMPARTEIX !
  • 422
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
    422
    Shares

Comments are closed.

Ofertas Depilación Láser