Cataladigital.cat AMP Press "Enter" to skip to content

Relat d’una noia que li porta una papereta al cementiri al seu avi l’1 d’octubre

Comparteix
430Shares

Em tremolen les mans, tot el dia que porto aquest tremolor a sobre, i ja no sé si és per la falta de descans, per la quantitat de cafè que corre per dins del meu organisme, pels nervis, o per què, però ja m’hi he acostumat. Ja forma part de mi.

Amb el tremolor a sobre, agafo el volant del cotxe amb força mentre inspiro i expiro com si es tractés d’un part, el dia i els esdeveniments podrien denominar-se part. Pel dolor, per l’esforç i pel gloriós resultat, sí, un part.

Arribo al meu destí i un cop més agafo aire, no puc més, són les 22.00 de la nit i fa tres dies que no dormo, tinc el cap com si fos una olla de pressió. Miro el mur de pedra, deu estar freda, com jo ara ho estic per dins després d’haver passat un dia dur, ara, quan em calmo, tot es torna fred. Recolzo el meu front al volant del cotxe i intento esbrinar d’on trauré les forces per fer el que he de fer. Certament, ho podria fer un altre dia, però vull fer-ho avui, he de fer-ho avui, per què li dec. De fet, li dec tot el que sóc i com sóc.

Surto del cotxe, la brisa típica de la tardor ebrenca fa que se’m posi la pell del coll de gallina, em pujo el coll de la camisa i començo a caminar cap a aquest fred mur. La grava crepita amb el meu pas, però els batecs del meu cor em retronen a les orelles impedint que senti molta cosa més.

Arribo a la zona que sempre uso per entrar, el fanal que està al costat del mur, aquest sempre m’ajuda a entrar a aquest solitari recinte. Ja ho diuen, ja, sempre hi ha una llum enmig de la negror que ajuda, doncs, sí. Aquesta llum sempre m’ajuda. Escalo pel cos del fanal fins a arribar dalt de tot del mur i salto a l’interior del recinte. Tot és solitari, com sempre, només hi regna l’olor de flors que amb aquesta brisa fa d’aquest, un moment meravellós tot i els esdeveniments del dia.

He de caminar un bon tros fins a arribar on ell és, així que mentalment començo a estructurar tot el que li he de dir, perquè hi ha molt a dir i poc temps. He de ser concisa i breu per explicar-li tot. Ell ho ha de saber, li dec l’explicació i no sé per on començar.

Em poso les mans a les butxaques i acaricio el paper que porto des de fa dies, el paper que li vull entregar. És important, sé que el vol tenir encara que no li sigui molt útil ja.

Encara em queda un tros per caminar, dins de la meva esgotada ment faig un repàs de tot el succeït. Plors d’alegria, plors de por, càntics de victòria i càntics de lluita. Tot mesclat. El cor em va més de pressa en recordar alguns moments i segueixo sense saber que dir-li ni com dir-li.

Arribo al lloc i el miro, i sé amb plena certesa que ell també m’està mirant. És fosc i no el puc veure, però sé que m’està mirant, no hi ha dubtes sobre això, sé que m’està vigilant. Sempre. Tanmateix, ell deu saber que estic aquí per contar-li alguna cosa important. Les visites a aquestes hores només són per donar explicacions, i, francament tinc moltes coses a explicar-li.

Agafo aire i trec el meu mòbil, avui treu fum, entre notícies, vídeos i grups de missatgeria diversos, però ara res d’això importa. Només vull una cosa, una cançó que tinc al mòbil. Ja la trobo, li dono l’últim cop d’ull on ell es troba i li dono al reproductor. És hora de donar-li explicacions i mirant-lo fixament, començo.

Hola. Sé que últimament no he vingut massa, de fet fa tres setmanes que no vinc a veure’t, però tenia moltes coses a fer. Coses que a tu t’hagués agradat fer, no et preocupis, jo les he fet per tu. La veu em tremola i els ulls se’m emplenen de llàgrimes.

La veritat és que tinc moltes coses a contar-te, fa dues nits que no dormo a casa. Francament fa dues nits que ningú de la família dorm a casa, cadascun hem dormit a un col•legi diferent. Ha estat molt emocionant, però per mi, tot i els esdeveniments i la meravellosa causa, ha estat una mica trist. Tu no estaves i això ho fa trist. Sé que tu, i molta gent com tu, heu estat els mentors de les persones que hem arribat fins al dia d’avui. Així que tot i la tristesa de no tenir-te al meu costat he de donar-te les gràcies, vull donar-te les gràcies, com tantes vegades a la meva vida.

Avui, en un dels moments més importants de la meva vida he recordat com em posaves aquella cinta de casset, i cantàvem l’Estaca. Em deies que algun dia l’entendria quan jo et preguntava que s’havia de tombar, i saps què? L’hem tombat, ja ho crec que l’hem tombat. Ja no tenim por, en conseqüència, ells ja no tenen poder. I, només aquest fet, ja és una victòria.

Avui he vist coses increïbles, i vull explicar-te-les. He vist gent de la teva lleva, més valents que el mateix David quan lluitava contra Goliat, plantant cara a robots vestits de negre. Gent ferma, com tu. Com jo sóc gràcies a tu.

He vist adolescents mirar a la cara a aquesta gent gran, i sense saber si farien la creu al sí o al no, han decidit posar el seu cos sota les porres per protegir-los. Ja ho deies tu, que som una societat fantàstica, amb uns principis intocables, i en certa manera, us ho devem a la gent com tu, que ja vau lluitar per nosaltres fa molt de temps. Vau lluitar pel nostre dret de vot, i avui nosaltres ens hem deixat la sang per conservar aquest dret. I també et dono les gràcies per haver-me fet així, demòcrata i humana. Mil gràcies.

He plorat molt avui, moltíssim. Primer d’alegria, quan he vist l’urna, després quan he posat la papereta a dins, ha estat un moment que te l’he dedicat amb veu alta i clara. He assenyalat cap a dalt i he dit: va per tu. Però el plor més flagrant ha estat quan he vist els actes més irascibles envers la societat catalana. Policies enfundats d’uniformes soltant pluges de porres a poblets de pocs habitants, alguns habitants d’aquests, de la teva lleva, que els han plantat cara com el més valent gladiador. No tenen perdó, no hi ha cabuda al perdó. Mai. La protecció de les lleis no justifica la violència, i això, també, m’ho vas ensenyar tu. Un milió de gràcies et dec.

Et podria explicar mil coses més, mil fets, instants i moments que t’hagués agradat veure i viure, però et diré el més important. Hem fet un petit, però gran pas a la lluita. Ens hem unificat tots per un dia, hem lluitat junts i hem vençut al Goliat del govern espanyol, els hem plantat cara i els hem tombat gloriosament. Ells sols han fet el ridícul més gran davant el món.

Ara sí, m’alço del terra, paro el reproductor del mòbil i em trec el paper de la butxaca. Amb llàgrimes als ulls camino cap a la làpida, la beso, l’acarono i al gerro de les flors deixo la papereta amb la creu al SÍ enrotllada com un pergamí. Ell hagués desitjat votar SÍ i jo li donaré el plaer de fer-ho un dia com avui, l’1-O. +

Hem votat i hem guanyat, iaio. Hem votat. Gràcies.

I emprenc el camí cap al cotxe, encara, plorant i però amb el somriure als llavis.

Hola, sóc la Lidia Sense Cognoms participo a un concurs d’escriptura de la Ribera d’Ebre, i he decidir fer relat basant-me en els fets de l’1 d’Octubre i en el meu avi. Necessito vots!Mercy!!! Wattpadd.com

Comentaris
Comparteix
430Shares

Noticies relacionades

Comments are closed.