Cataladigital.cat AMP Press "Enter" to skip to content

[ÚLTIMA HORA] El Suprem obre ara la porta a demanar l’extradició de Puigdemont per sedició

Comparteix
0Shares

El Tribunal Suprem rebat al tribunal alemany i li retreu que compari el ‘Procés’ amb una manifestació a l’aeroport de Frankfurt. En un acte de la Sala penal, tres magistrats delimiten l’abast del delicte de rebel·lió pel qual es processa els investigats en la causa que instrueix Pablo Llarena, la gravetat augmenta en haver estat dirigida per persones que ostentaven el poder. A més, recorda que els fets també tenen encaix en el delicte de sedició i que la Fiscalia va deixar oberta la porta en el seu escrit de querella perquè, en el cas que no es constatés prou l’element de la violència, la conducta dels investigats passaran a integrar-se en aquest segon delicte.

La Sala aprofitat un acte en el qual respon a un recurs de Jordi Sànchez per ratificar l’existència d’indicis del delicte de rebel·lió en les persones que van dirigir el ‘Procés’ de Catalunya entre els anys 2015 i 2017. Rebat els arguments del tribunal alemany que està estudiant l’euroordre dictada contra Carles Puigdemont, en estimar que no és raonable, com fan, comparar el procés secessionista dins d’un país de la Unió Europea amb les revoltes organitzades contra l’ampliació de l’aeroport de Frankfurt.

“En el nostre cas no es tractava d’ampliar o no una de les pistes de l’aeroport del Prat de Llobregat, i que això generés la protesta de milers de manifestants per impedir-ho. El que aquí realment succeïa era que després de més de dos anys dedicats a laminar l’ordenament jurídic estatal i autonòmic, i d’oposar-se frontalment al compliment de sentències bàsiques del Tribunal Constitucional, es culminava el procés secessionista dins d’un país de la Unió Europea, amb una democràcia asseguda, posant les masses al carrer perquè votessin en un referèndum inconstitucional oposant-se a la força legítima de l’Estat que protegia uns suposats col·legis electorals”, destaca.

La Sala analitza en l’acte la naturalesa del delicte de rebel·lió, que està regulat en els Delictes contra la Constitució, i afirma que “en aquest cas sembla que, si més indiciàriament, s’ha atacat la sobirania nacional i la unitat territorial de la nació espanyola (articles 1 i 2 de Constitució”. En concret especifica que no es tracta d’una” rebel·lió d’una multitud de persones, més o menys organitzada contra l’Estat espanyol per prendre els seus centres de poder”, sinó que les persones que van portar la iniciativa en l’execució dels presumptes fets delictius ja ho ostentaven. Eren “subjectes que ocupaven oficial i legítimament els poders constitucional i legalment establerts en una comunitat autònoma”.

Per això, segons la Sala, en lloc de valer-se de la violència per prendre el poder central de l’Estat tractaven de desconnectar o esqueixar l’Estat espanyol les institucions autonòmiques els poders exercien. Per a això comptaven amb els mitjans jurídics que els havien proporcionat la Constitució i l’Estatut d’autonomia a través d’unes eleccions legítimes, “instrumental jurídic que van acabar utilitzant amb fins totalment contraris als disposats per les normes que legitimaven la seva funció”.

La violència física passava a un segon lloc
“En un context d’aquesta índole, és clar que la violència física passava a un segon lloc, ja que només calia utilitzar-la en algun encreuament o trànsit puntual de la línia de ruta que s’havien marcat. Especialment per a realitzar el referèndum d’independència, ja que es tractava d’un esglaó imprescindible en el seu camí per a l’objectiu de la secessió, i en tenir-lo de materialitzar massivament i en centres públics s’anaven a trobar amb l’oposició de la força legítima de l’Estat”, explica l’acte.

Els magistrats destaquen respecte a l’1-O que el Govern espanyol va desplaçar a Catalunya a uns 6.000 agents que tenien l’obligació que s’emplenessin les sentències i resolucions del Tribunal Constitucional, prohibint la declaració d’un referèndum declarat inconstitucional. No obstant això, malgrat totes les advertències dels tribunals i de les autoritats governatives, “els protagonistes del Procés van prosseguir amb el seu full de ruta i van induir a uns dos milions de persones al fet que sortissin al carrer per votar il·legalment”. El resultat va ser que, com era “totalment previsible i inevitable”, hi va haver violència i més de cent enfrontaments físics entre persones que van anar a votar i la policia.

L’acte analitza a continuació la intensitat de la violència ocorreguda i la valoració d’aquest aspecte que realitza el tribunal alemany que coneix de l’euroordre de Puigdemont, ja que va estimar que aquest grau de violència no va ser suficient perquè el Govern espanyol s’hagués vist obligat a rendir-se a les demandes dels “insurgents” en no resultar prou per doblegar la voluntat de l’Estat.

El Suprem destaca sobre això que els 6.000 agents que es van utilitzar per impedir el referèndum van resultar ostensiblement superats pels dos milions de votants, i prova d’això és que la consulta va acabar realitzant-(sense les mínimes garanties, això sí) i que els processats van seguir amb el seu full de ruta secessionista i van acabar declarant la independència de Catalunya. Afegeix que “si haguessin intervingut un nombre força gran de policies, és molt probable que tot acabés en una massacre i llavors sí que seria molt factible que el resultat de l’euroordre fos molt diferent”.

A més, el TS destaca que no és raonable que el Tribunal alemany homologui el que ha passat en el procés separatista d’una comunitat autònoma de més de set milions d’habitants com Catalunya amb unes revoltes organitzades per l’ampliació de l’aeroport de Francfourt, en tractar-se de dos supòsits fàctics que res tenen a veure l’un amb l’altre.

A la sala el que més li crida l’atenció de l’argumentació del tribunal alemany és que comença amb un exemple hipotètic molt adequat al cas de Catalunya, com és preguntar-se que succeiria a Alemanya si el president d’un land incorregués en una conducta com la perpetrada a Catalunya, “però a les poques línies abandona aquest discurs sense aprofundir-hi i llisca sobtadament cap al supòsit fàctic de la pista de l’aeroport, fugint així de l’exemple comparatiu que tan adequat i pertinent resultava”.

“El suposat hipotètic del president del Land donava molt de si, però molt probablement en el cas que se seguissin en la seva anàlisi argumental les regles pròpies del discurs de la racionalitat comunicativa, el seu desenllaç acabaria en la concessió de l’euroordre”, diu l’interlocutor. Així, destaca que “si els fets que s’han comès a Espanya s’haguessin perpetrat en un land d’Alemanya amb els mateixos factors d’evolució, temps i resultat, no sembla molt factible que tot això es saldés amb una sentència condemnatòria merament simbòlica com es diu en la resolució del tribunal regional superior de Schleswig-Holstein “, explica.

Comentaris
Comparteix
0Shares

Comments are closed.