Cataladigital.cat AMP Press "Enter" to skip to content

Demolidor article del diari Politico.eu sobre Espanya:”El pais dels lladres”

Comparteix
5129Shares

Aquests són alguns dels grans mitjans internacionals (i de diferents estats) que en les últimes setmanes han criticat durament el govern espanyol i Rajoy la seva gestió per resoldre el conflicte català: The Economist, New York Times,

The Times (“Espanya hauria de deixar d’assetjar els independentistes i negociar”), Financial Times, Daily Telegraph, Le Monde, Libération (“Espanya viola l’estat de dret”), Bloomberg (“Les lleialtats a Rajoy comencen a tremolar”), la radiotelevisió pública alemanya NDR…

Avui s’hi ha afegit Politico, un setmanari especialitzat en política que disposa d’edició a Washington i a Brussel·les. És considerat un mitjà de referència per les institucions de la UE. Doncs bé, acaba de publicar un reportatge sobre Espanya cruelment demolidor.

S’ha obert la veda contra Mariano Rajoy, i difícilment el president espanyol aguantarà molt de temps. D’aquí els nervis. Sospiteu quan tots els grans mitjans internacionals es posen d’acord en una línia editorial determinada

Els que coneixem com funciona aquest món sabem que un director d’un gran mitjà no es lleva al matí i pensa “i avui de què podem parlar? Ah, ja ho sé, farem alguna cosa sobre Catalunya”. No, les coses no funcionen així. I doncs, què fan ara tots parlant de Catalunya i Espanya?

Doncs fan d’altaveus dels diferents governs, fan allò que un president o un primer ministre o un ambaixador no pot dir mai en públic però que d’alguna manera fa arribar al mitjà. Ho vaig dir fa temps: no és una casualitat que tots els mitjans coincideixin, no és casualitat!

I tampoc és casualitat que El País hagués fet una enquesta sobre el futur de M. Rajoy. I dit això, us deixo amb l’enllaç de Politico. És demolidor. Convé llegir-lo de dalt a baix i amb atenció. Si es digués això de Catalunya i del govern català jo estaria realment preocupat.

Segons informa Bernat Deltell al seu Blog , el subtítol del reportatge d’aquest mitjà de referència és prou seriós: ““El deficient sistema judicial i el llegat del feixisme encara contaminen els partits polítics a Espanya”. Els nervis de M. Rajoy d’aquests dies són plenament justificats…

Text íntegre de l’article

La pudor de la corrupció s’aferra a la política espanyola, i especialment al governant Partit Popular de Mariano Rajoy.

Entre juliol de 2015 i setembre de 2016, 1.378 funcionaris o polítics de tot el grupo popular van enfrontar càrrecs per corrupció, segons el Consell General per al poder judicial.

El PP està tractant desesperadament de mantenir el seu lletania d’escàndols fora de l’agenda política. Però, amb el partit liberal Ciutadans a ratlla en enquestes i casos d’alt perfil que poques vegades surten dels titulars, el partit s’ha vist obligat a canviar la seva posició. On anteriorment s’insistia que les acusacions eren infundades o motivades políticament, el PP de Rajoy ara reconeix que hi ha hagut un problema.

No obstant això, en un país freqüentment turmentat per l’escàndol, un cas particular va prometre llançar nova llum sobre les fosques voltes i tractes del partit governant. Tot i així, pocs van anticipar la franca admissió de la mala conducta que un acusat clau en el cas va oferir.

“Aquest és un país de lladres i el seu sistema de justícia no funciona” – Julio Anguita, veterà líder comunista, el 2009

Ricardo Costa, exsecretari general del PP a València, va comparèixer davant el Tribunal Superior espanyol al gener. Va ser acusat d’haver ajudat a gestionar una xarxa massiva de suborns per a contractes a la regió durant l’auge econòmic d’una dècada.

“És cert que el PP va finançar la seva campanya electoral de 2007 amb diners bruts”, va dir en un moment donat. “No vaig denunciar això i estic disposat a assumir la responsabilitat per això. Reconec les acusacions i em disculpo”.

Costa, que podria enfrontar fins a vuit anys de presó si és declarat culpable, va passar a incriminar al seu excap, Francesc Camps, que va renunciar el 2011 enmig d’acusacions similars tot i ser absolts pels tribunals, per supervisar el pla de suborns .

Després el mea culpa del tribunal de Costa, el portaveu del PP, Rafael Hernando, va descriure la situació com “una desgràcia i demano disculpes a les persones que, de bona fe, van votar pel PP”.

“L’hivern de 2018 està resultant particularment fred per al PP en els tribunals”, va escriure el diari El País, que va dir que el partit de Rajoy actualment enfronta més de 50 investigacions per pràctiques suposadament corruptes.

El PP (que es va negar a fer comentaris sobre el tema per aquest article) no és l’única part contaminada.

Els casos d’alt perfil inclouen membres del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la Convergència Democràtica de Catalunya, nacionalistes catalans, i assenyalen la impossibilitat de la corrupció en la política espanyola més àmpliament.

L’índex de percepcions de corrupció de Transparency International col·loca a Espanya en el lloc 42, darrere de Portugal, Costa Rica i Botswana. Com era d’esperar, els espanyols veuen la corrupció com el seu segon problema nacional després de la desocupació, i sovint es pregunten per què la seva classe política és tan propensa a abusar del poder.

Per a alguns, com el veterà líder comunista Julio Anguita, la resposta és enlluernadorament simple.

“Aquest és un país de lladres i el seu sistema de justícia no funciona”, va dir en 2009.

Però mentre que les debilitats en el poder judicial ajuden a explicar el fenomen, altres miren cap a la història i la cultura per donar sentit a la política contaminada d’Espanya.

Partits polítics com ‘màfies’

Molts dels abusos comesos a l’Espanya moderna tenen les seves arrels en la dictadura de Francisco Franco de 1936-1975. Contràriament a un mite generalitzat, el govern de Franco va ser profundament corrupte, amb el dictador enriquint-se i posant en pràctica el que el seu biògraf Paul Preston va descriure com “pillatge institucionalitzat”.

“En països que han sorgit del feixisme, ja sigui a Espanya oa Amèrica Llatina, hem heretat les estructures corruptes d’aquest feixisme”, va dir l’escriptor satíric argentí Darío Adanti. “I quan la democràcia ha arribat, no és fàcil desmantellar-, per contra, la democràcia creix sobre aquests fonaments”.

Adanti i un grup de col·legues han canalitzat la indignació dels espanyols davant els delictes menors dels seus representants a través de la comèdia arriscada de la revista Mongòlia. (La portada de la seva edició de febrer representat Francisco Camps amb un bigoti photoshopped Hitler i el titular: “Mein campaments.”)

Els anys posteriors a la dictadura van ser un període clau per a Espanya en termes de la seva relació amb el suborn, va dir Edu Galán, un altre editor de Mongòlia. La modernització a velocitat expressa de l’època i l’adhesió del país a la Unió Europea el 1986, va dir, van ser tant una benedicció com una maledicció.

“L’única institució que té més edificis per ciutat que l’Església Catòlica és el PSOE” – Jaume Muñoz, autor

“Fer servir una quantitat tan gran de diners en una democràcia tan jove és molt difícil a menys que es mantinguin els mètodes apresos durant la dictadura”, va dir.

El 1990, el PSOE governant es va veure embolicat en un escàndol, i el viceprimer ministre Alfonso Guerra finalment va renunciar a causa de la mala conducta del seu germà, Joan, en el primer de diversos assumptes que tacarien a l’administració socialista.

Una investigació recent va revelar fins a quin punt els funcionaris del PSOE van explotar el seu poder a la regió d’Andalusia, on el partit ha governat sense interrupció des del retorn a la democràcia. Dos expresidents regionals, Manuel Chaves i José Antonio Griñán, estan actualment en judici per la seva presumpta participació en una estafa que incloïa paquets fraudulents de jubilació anticipada, subsidis de la companyia i comissions per una suma de € 136 milions.

Els punts àlgids de la corrupció a Espanya revelen un patró: les regions on el poder es concentra en un partit polític són particularment susceptibles a la corrupció.

Jaume Muñoz, autor d’una història de corrupció espanyola, “L’Espanya corrupta”, assenyala que a Andalusia, “l’única institució que té més edificis per ciutat que l’Església Catòlica és el PSOE”.

Mentrestant, les fortaleses electorals del PP inclouen les regions de Madrid i València, totes dues vinculades inextricablement als escàndols de suborns.

La corrupció passa “perquè hi ha un poder gairebé il·limitat en llocs on [els partits] han passat molt de temps en el govern sense que ningú ofereixi controls i equilibris”, segons Joan Coscubiela, un ex portaveu del partit esquerrà Catalonia Yes We Can (CSQP) .

Sota aquestes circumstàncies, els partits polítics “es converteixen en una mena de màfies, tenen el poder”, va dir Muñoz. “La gent no es queixa de les coses dolentes que fan. [En aquest context], el PP, el PSOE o Convergència es converteixen en un poder més que en un partit polític”.

Això també és vàlid a Catalunya, on la força dominant des de la transició democràtica ha estat Convergència, una encarnació anterior del Partit Democràtic Europeu Català de Carles Puigdemont (PDeCAT).

En 2014, la festa es va veure sacsejada per l’escàndol després que el seu fundador i antic líder Jordi Pujol, el padrí del nacionalisme català modern, confessés haver amagat una fortuna en paradisos fiscals fora d’Espanya. Al gener, l’extresorer del partit, Daniel Osàcar, va ser empresonat per la seva participació en un pla que utilitzava el luxós Palau de la Música de Barcelona com a façana per 35 milions d’euros en comptabilitat falsa. Un total de € 6.6 milions en comissions il·lícites van ser canalitzats il·legalment a les arques de Convergència.

“Tot va ser pres … pel partit”, va dir Emilio Sánchez Ulled, el fiscal de l’estat, en resumir el cas. “No és només una forma de parlar, és una mentalitat, una manera de pensar, i aquesta és la part més trista de totes”.

Dèficit democràtic

Tot i la gran quantitat de casos en els darrers anys, hi ha qui creuen que l’era de la impunitat està arribant al final.

En particular, 03:00 demandes presentades contra l’exministre d’Economia del PP, Rodrigo Rato, es consideren fites. Rato, que també ha treballat com a director gerent de l’FMI i president del prestador Bankia, actualment apel·la una sentència de presó de quatre anys i mig per la seva participació en la distribució de targetes de crèdit no registrades als membres del consell del banc. – ell mateix inclòs – que els va utilitzar per gastar milions en despeses privades.

“La corrupció és un sistema extractiu, com el sistema de terratinents, o l’esclavitud, hi ha un grup organitzat que pren diners” – Simona Levi, artista italiana

Rato també està a l’espera de judici per altres dos casos en què se l’acusa de pràctiques fraudulentes durant la seva presidència del banc.

Era un petit grup d’activistes en línia, nascut del moviment de protesta indignats d’Espanya, que inicialment va portar a Rato davant la justícia. Cridant-se a si mateixos 15MpaRato, els activistes van crear una bústia anònima en línia per denunciants i van usar els seus continguts per incriminar a l’ex polític i financer.

Simona Levi, una artista italiana que és part del grup, va descriure el càlcul de Rato com la seva “obra d’art més gran”.

Levi està convençut que els partits polítics d’Espanya i la seva connivència amb els bancs i altres institucions suposadament apolítiques són al centre del problema de corrupció del país, juntament amb advocats estatals mediocres. Però també insinua un factor més cultural, assenyalant que les nacions a la perifèria sud d’Europa són particularment vulnerables a causa de les seves inexorables o fràgils tradicions democràtiques.

“La corrupció és un sistema extractiu, com el sistema de terratinents, o l’esclavitud, hi ha un grup organitzat que rep diners”, va dir.

“La democràcia no és el millor entorn en què aquestes persones poden operar, perquè requereix transparència i una sèrie de coses que no els ajuden”, ha afegit. “Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal: tots aquests països tenen un enorme dèficit democràtic”.

A Espanya, el sistema de justícia contribueix a aquest dèficit. Una enquesta de l’Eurobaròmetre de l’any passat va mostrar que els espanyols tenien menys fe en la independència del seu poder judicial que qualsevol dels seus veïns de la UE, excepte Hongria i Polònia. L’any passat, el nou fiscal superior contra la corrupció, Manuel Moix, va renunciar després que els Papers de Panamà revelessin que tenia actius ocults en una companyia offshore.

Però també hi ha la sensació que els mitjans no han auditat els polítics i les empreses amb prou rigor.

Les caigudes en els ingressos durant l’última dècada han forçat els diaris a fer acomiadaments massius, obstaculitzant els informes d’investigació. A més, després que els conglomerats de mitjans es van expandir durant l’auge econòmic del país en altres sectors, incloent la publicació de llibres, béns arrels i televisió per cable, es van tornar cada vegada més cautelosos d’informar sobre aquestes indústries o els poders darrere de elles.

Santander, CaixaBank i HSBC es troben ara entre els accionistes de Prisa, el conglomerat que publica El País. Un altre grup important, Mediaset, està controlat per Fininvest, de la família Berlusconi.

“Com va a cobrir un diari una història de corrupció [sobre un banc] si el banc té accions en aquest mateix diari?”, Diu Adanti. “Els mitjans principals han deixat d’operar com el quart poder de l’estat”.

El 2014, l’editor sortint d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, va afirmar que Rajoy havia pressionat als propietaris del diari perquè ho acomiadessin per les explosives denúncies que havia publicat sobre l’extresorer del PP Luis Bárcenas.

“Massa persones a Espanya pensen que la democràcia es tracta de votar cada quatre anys, i no cridar a retre comptes a les persones que estan governant” – Jaume Muñoz

Una de les paradoxes de la recent era de vergonya d’Espanya és que les renúncies als càrrecs públics són relativament rares i, en molts casos, els votants no han castigat als seus líders. En 2016, malgrat una sèrie d’escàndols, el PP va guanyar suficients escons per formar un nou govern. No és estrany, va dir Jaume Muñoz, que els polítics “sentin la impunitat que els polítics de l’època de Franco solien sentir”.

“No obliguem als nostres líders a representar-nos, simplement els vam seguir”, va dir. “Massa persones a Espanya pensen que la democràcia es tracta de votar cada quatre anys i no cridar a retre comptes a la gent que està governant”.

Guy Hedgecoe és un periodista radicat a Madrid i autor de “Freezing Franco: The Battle for Spain ‘s Memory” (2015).

Fuente : Politico.eu Bernat Deltell

Comentaris
Comparteix
5129Shares
Segueix-nos!

Noticies relacionades

Be First to Comment

Deixa un comentari