Cataladigital.cat AMP Press "Enter" to skip to content

Camins: Crònica de la directora d’opinió d’un diari espanyol entrevistant Puigdemont a Brussel·les

Comparteix
1793Shares

Beatriz Talegón, directora d’opinió del diari digital Diario16.com s’ha traslladat a Brussel·les per entrevistar Carles Puigdemont, segons relata, en la seva estada ha pogut reviure sensacions de l’època en la qual ella estudiava en aquesta ciutat, i ha bolcat aquests records en aquesta emotiva crònica del viatge i de l’entrevista.

Fa gairebé deu anys vaig arribar a Brussel·les. La capital d’Europa es va convertir per a mi en la meva salvació.

Si pogués definir en una sola paraula el que va significar per a mi aquella experiència, seria la de sentir el que significa la llibertat. Jo arribava amb la motxilla carregada d’experiències dures, tristos i de les que, al mateix temps, sabia que hauria d’aprendre. Arribava amb por, amb il·lusió i la incertesa em bloquejava la gola.

Vaig passar allà uns quants anys. Van ser dels més feliços en la meva vida. Vaig descobrir amistat, amor, empaties desconegudes; vaig aprendre i, sobretot, vaig viure.

Vaig marxar. A altres llocs. A conèixer el món. Vaig aprendre. Vaig descobrir ràpid on havia amistat, principis, valors. Vaig palpar la por i la injustícia. Vaig somiar convençuda que tot allò s’havia de canviar. I a Birmània vaig fer una promesa. La de no fallar a les meves conviccions encara que la por em pogués paralitzar. Des de llavors he mantingut ferm el meu vot, i creix lligat recorrent la meva esquena des d’aquell dia.

He viscut, he seguit aprenent. I travessant situacions en què he hagut de preguntar-me una i mil vegades cap a on seguir, sempre he acabat trobant el camí que m’ha mantingut fort en les meves conviccions.

No sé bé encara per què, però en aquest recorregut m’he anat trobant amb moltíssimes persones que han marcat el rumb per a milions de persones més. De les maneres més insospitades he pogut mirar als ulls d’homes i dones “importants” per a la societat. Fins ara, amb els seus més i els seus menys, no vaig trobar un senyal en ells.

Ahir tornava a estar a Brussel·les. Gairebé cinc anys després. I vaig arribar expectant: perquè sabia que m’esperava una d’aquelles vivències que segurament marcaria en el meu record una osca inesborrable. Ahir estava tot preparat per conèixer a Carles Puigdemont. Acudir a entrevistar-lo, amb l’objectiu d’intentar que les seves paraules es puguin escoltar. Sense distorsions, sense manipular.

L’entrevista es publicarà en breu: hora i mitja necessària, sense cap dubte, per descobrir, segur, una veritat que necessitava ser explicada. Hi estic segura que es podrà veure un polític que té les idees molt clares, un discurs elaborat, que parla tranquil i amb claredat. Sense odi, sense agressivitat.

Però jo vaig tenir, a més, la sort de conèixer una mica més. Si no cregués que és important explicar-ho, ho guardaria en la meva memòria com tantes altres experiències vitals. Segurament en un lloc especial. No obstant això, veient la situació en què vivim, crec obligat narrar el que vaig viure.

Abans de l’entrevista vaig poder compartir gairebé dues hores a soles amb ell. Dues hores sinceres, directes, amb absoluta correcció i escrupolós decòrum. A mesura que transcorrien els minuts jo em treia el cap a uns ulls que miraven ferma, amb brillantor i sincers. En acabar, ja se li havia escapat algun gest que em donava pistes per intuir el que trobaria després.

En acabar l’entrevista, en la qual va contestar àmpliament a tot el que li vaig preguntar, en què no es va fer un sol tall. A la que em vaig posar a la pell de tantes persones a les que els interessarà saber … vam recollir i estàvem ja preparant-nos per marxar.

Però ens vam posar a xerrar. No només ell i jo, sinó tots els altres. Vaig tenir la mateixa sensació que quan un dissabte ens ajuntàvem els amics, gairebé ja família, en aquells dies a Brussel·les. Quan discutíem sobre política durant hores i mentre cuinàvem. Quan fora feia fred. I sempre hi havia una guitarra. I ahir també hi era.

Vaig acudir a la cita acompanyada de Carlos (la meva parella, que és músic). I en l’ambient tan proper i càlid, es va arrencar a tocar. I cantem. No sé ben bé com ni per què, però la causalitat va voler trobar-me recordant el lloc de la meva esbarjo d’Antonio Vega. Mentre cantava, les paraules em atrapaven. Com si, de totes les vegades que l’he cantat durant la meva vida, aquesta fos possiblement la que més sentit tingués. Carles escoltava atent i el silenci d’aquell lloc, tan fred, tan nu de tot, tan llunyà de casa, tan ple d’incertesa es va congelar. Jo, que mai cant davant de ningú, em vaig oblidar de la meva vergonya.

No esperava la resposta que després vindria. No podia ser de millor manera que en forma de cançó. Camins, de Sopa de Cabra.

Jo no coneixia aquesta cançó fins que el 3 de desembre vaig acudir al concert que es va fer com a protesta i homenatge als presos polítics. Aquest va ser, també, un dia molt especial. Vaig conèixer Albano en una conferència en la qual vam participar junts aquell mateix matí, al costat de Rufián, Queralt, Vehí i Oliver. A la meitat del concert, entre milers de persones, havia de trobar a Gris i Gerard, als que no coneixia però amb qui m’aniria, en acabar, a Sant Joan de Vilatorrada. I amb ells vaig conèixer a Sopa de Cabra. No entenia res, però m’agradava veure com la gent cantava, com s’emocionaven. I va arribar la cançó, que sens dubte, era especial. Gris me la va explicar mentre Gerard cantava. Des de llavors l’escolto sovint, i sempre em recordo de com vaig conèixer als que a dia d’avui, han passat a formar part del meu dia a día.

Ahir la vaig cantar. Descobrint una persona sensible, coherent i conscient. Sense esperar-ho, vaig poder compartir més del que jo imaginava. I durant aquest temps de més, aquell que no formava part de cap entrevista, em vaig trobar amb una cosa inesperada. Treure el cap a veure l’home, al pare, al marit. Conèixer a algú perfectament i extraordinàriament normal, preocupat a complir amb la seva responsabilitat assumint un paper que mai hagués pretès jugar.

Quizás en aquesta crònica s’esperava que jo em centrés únicament en explicar que li vaig veure profundament preocupat pels que estan a la presó i els seus familiars ( als que ha escrit personalment); convençut de la seva decisió i dels seus ideals; segur del projecte pel qual està treballant de manera incansable.

Segurament fos més necessari comptar aquí que està convençut de no donar un pas a una banda, que la República ja està i que només falta molt poc per fer fora caminar. Sí, tot això podria haver estat el que explicar. Sense més. Aquest article hauria estat molt més curt i segur que menys blando.Pero el que m’he portat ha estat molt més important i per això crec que era el que havia de compartir. Trobar humanitat, coherència i sinceritat. Un profund caràcter demòcrata i algú plenament conscient de cada pas que dóna. Fins Carles, “el músic”, va sortir amb les emocions a flor de pell, ell que veia això amb distància avui comenta que més enllà de les diferències que hi pugui haver, ens uneixen ideals que van més enllà. No és senzill trobar-se a ningú tan clar, compromès i dispuesto.

Sinceramente, després de tot el vist i viscut, jo creia que era impossible trobar algú així en política. I des d’ahir, estic contenta, perquè en el fons, em reconforta pensar que n’hi ha, i el millor de tot, són els centenars de milers de persones que l’acompanyen. Precisament per això ha desencadenat la ràbia, la manipulació i la mentida des d’Espanya: perquè si tothom entengués realment de què es tracta en realitat, estaríem ja recorrent el camí. És moment de parlar sense por de democràcia, de justícia, de fraternitat.

Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja son nous
No es senzill saber cap on has de marxar,
pren la direccio del teu cor
Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor
Camins que ara s’esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja son nous

Bea Talegón Diario16.com

Comentaris
Comparteix
1793Shares
Segueix-nos!

Noticies relacionades

Be First to Comment

Deixa un comentari